Telling the bees: la tradició d'explicar els secrets a les abelles

1 octubre de 2026

En moltes regions d'Europa, naixements, casaments i morts s'explicaven a les abelles. Descobreix la tradició del «telling the bees» i què ens ensenya encara.

Telling the bees: la tradició d'explicar els secrets a les abelles

Explica els teus secrets a les abelles.

Fa segles, en moltes regions d'Europa, quan passava alguna cosa important en una família —naixia un infant, hi havia un casament o algú s'acomiadava per sempre—, la gent s'acostava als ruscs i ho explicava a les abelles.

Sí, a les abelles.

Què és el «telling the bees»

En anglès es coneix com a telling the bees, «explicar-ho a les abelles». És un costum documentat sobretot a Anglaterra, Irlanda i Gal·les, però també en zones de França, d'Alemanya i d'altres racons d'Europa on l'apicultura formava part de la vida de cada casa.

Avui ens sona a bogeria, però per a ells era una cosa completament normal. Creien que les abelles eren una mena de línia directa entre els humans i les forces de la natura. Les estacions. La vida. La mort. Allò que no es veu però es nota. Per això, quan passava alguna cosa important, calia compartir-la amb elles.

Com es donava la notícia

Hi havia gairebé un protocol. Es diu que algú de la casa s'acostava al rusc, hi feia uns copets suaus i, en veu baixa, els explicava què havia passat. Si s'havia mort algú, de vegades es cobrien els ruscs amb un drap negre; si hi havia casament, s'hi posaven llaços o se'ls deixava un trosset de pastís.

La creença deia que, si les deixaven de banda, les abelles es podien sentir ofeses: deixar de fer mel, marxar… o no sobreviure a l'hivern. Les abelles eren de la família. I a la família, les coses se li expliquen.

El ritual que continuem fent sense rusc

Probablement tu no tens cap rusc. Nosaltres tampoc.

I, tanmateix, continuem fent una cosa molt semblant.

Escrivim el que sentim en una llibreta que no llegirà ningú. Caminem sols per endreçar el cap. Encenem una espelma i ens hi quedem una estona mirant-la sense saber ben bé per què.

No ho fem per la llibreta. Ni pel passeig. Ni per l'espelma.

Ho fem perquè hi ha coses que necessiten sortir, i tant és qui hi hagi a l'altra banda.

Perquè de vegades no necessitem que algú ens escolti. De vegades simplement necessitem trobar el temps i l'espai per escoltar-nos a nosaltres mateixos.